LA LEY DEL TRUENO
(2012)

Sergio Mars

Editorial:
Cápside
(2012)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 343

Sembla mentida que encara s’escriguin novel·les així. Que encara puguem trobar històries fantàstiques coherents, amb bons personatges, ambientacions versemblants i tot plegat en un sol volum. Sembla mentida que l’essència de la literatura fantàstica s’hagi de disoldre sovint en llibres allargats, plens de palla i amb multitud de personatges quan sovint el que busquem és la senzillesa d’una premissa original i un argument prou elaborat per fer-te reflexionar però alhora prou àgil per conduir l’acció a un final concret, sense divagacions, amb fermesa.

Sergio Mars no és cap desconegut per mi. Vaig gaudir molt amb les seves novel·les curtes de ciència-ficció, recollides a La mirada de pegaso; també havia llegit diversos contes d’ell, però encara no havia tastat la seva vessant fantàstica en forma de novel·la. I com m’esperava, no m’ha decebut gens, tot i que la portada d’aquesta evoca a pensar en fantasia heroica amb aires retros i literatura pulp i el text de la contraportada conviden a pensar en una novel·la enfocada només a l’entreteniment. Però no ha estat així, La ley del trueno és una obra compacta, ben narrada i que amaga  més del que sembla a simple vista. La nova editorial Cápside ha començat amb bon peu el seu caminar.

La Ley del trueno és una novel·la que compleix amb alguns requisits de tota fantasia èpica que es precïi de ser-ho: batalles,exèrcits, varietat de personatges, traïcions, divinitats megalòmanes... però alhora s’allunya de molts estereotips: no trobem cap personatge femení per exemple, ni viatges iniciàtics, ni races diverses, ni màgia - tret de tocs puntuals i molt subtils. Aquesta en definitiva és una novel·la que beu més de Howard que de Tolkien – paraules del mateix autor- i que ofereix a parts iguals els dos pilars d’una bona obra: Entreteniment i bona literatura.

L’imperi de Fingard trontolla; la corrupció, la desidia dels seus governants i en definitiva el pes mateix de mantenir actiu un colós com aquest provoca que algunes faccions dissidents estiguin pensant en canviar radicalment el precari equilibri de poders al regne. Especialment la nació ocupada de Salgaria que en mans del seu general Riegar – que comanda també les tropes imperials- prepara una traïció d’alt nivell. Però aquest no és l’únic protagonista de la història: Trobem a dos germans bessons, Cokrum i Erquil que condueixen el seu poble nòmada i que ara sense proposar-s’ho estan sota la protecció de l’emperador i actuen com a guarda personal d’aquest. I també trobem a un sacerdot, Odryncer, una fanàtic religiós que governa amb mà de ferro la ciutat de Cefingard, capital de l’imperi, en absència de les ordres d’un emperador moribund i un príncep aparentment inepte.

Sembla un taulell d’escacs ben disposat per que els personatges interactuïn cadascú cercant les seves pròpies fites i utilitzant el seu enginy o força bruta. Però no, res d’això és ben bé així si tenim en compte que els veritables protagonistes, encara que amagats en un segon pla, són els déus que influeixen d’una forma o una altra en els pobres humans utilitzant-los com peons en una batalla ancestral. És òbvi que això ens pot recordar a la mitologia grega per exemple però aquí m’agradaria recalcar l’esforç que ha realitzat l’autor per oferir-nos una història coherent sobre els vincles entre els homes i els seus deus. La fe i la por dels primers alimentant la força i l’essència dels segons. Ja ho deia Terry Pratchett a Dioses menores – amb clau humorística es clar- però aquí Sergio Mars ho reafirma de forma contundent argumentant una trama que depen tant dels desitjos dels deus com del comportament dels homes. És molt gratificant comprovar com la coherència dels actes dels deus influeixen en la història de forma que quasi bé tot encaixa a la perfecció.

La novel·la està dividida en 10 capítols, cada un dels quals està separat per tres àrees o esferes d’influència en la trama argumental general: L’esfera de Siobana, déu del tro, protector de la nació Salgia: l’esfera de Wultan, déu omnipresent a Fingard, validador de l’imperi i etern contrincant del primer; i l’esfera de Anther’a, la nèmesi de la vida, el nou poder que ha tornat per rivalitzar amb els dos primers i trencar les regles del joc. Cada capítol, doncs, ofereix tres punts de vista diferents basats en les experiències de tres personatges, un sistema que hem comprovat que utilitzen també escriptors de la talla de Joe Abercrombie o Brandon Sanderson. Tres maneres de veure els mateixos problemes, tres formes de desenvolupar una història on l’autor s’esforça en evidenciar que entre els humans no hi ha bons o dolents si no interessos a favor o en contra; en canvi en el món dels deus, només existeix una força que prevalgui: la destrucció dels contraris per mirar de romandre, acumular seguidors i acòlits per esdevenir realment immortal.

Sergio Mars retrata bé els quatre personatges humans, tots ells líders empàtics;  i deixa més en l’àurea de misteri als deus: Des de la presència subtil de Siobana, només contemplada a través de fenòmens naturals o intuïda en somnis, a la possessió a través de la qual s’expressa Wultan o la reencarnació pura i dura d’Anther’a. Tres tipus diferents d’interacció amb els humans que demostra també que les divinitats no tenen perquè pensar igual.

Una novel·la doncs que ofereix el que promet: Èpica en majúscules, sense caure en servilituts als estereotips propis del gènere. Una prosa eficient, mai avorrida, que t’enganxa, i un argument – repeteixo- que aposta per la coherència per sobre de l’espectacularitat. Potser l’unic toc d’atenció seria certa desviació d’aquest camí marcat en els capítols dedicats a la recerca dels “absents” que fa certa olor d’un deus ex machina però que te un pes relativament poc important en la història.

Que tot això es pugui introduir en una sola novel·la de poc menys de 350 pàgines, sense fer-ne sagues inacables és la millor recompensa pels amants de la fantasia èpica i heròica. Fa un temps em vaig trobar amb una sorpresa similar llegint Dos Coronas de Susana Eevee. Tant de bo pogués continuar llegint textos d’aquesta qualitat, breus, originals i sobretot amb aquest gran nivell literari.

Eloi Puig 24/10/13